UNA VISIÓ DE LA GUERRA ANTIHERÒICA

“La creu de Cabrera” s’estructura com una novel·la “dual” en tots els seus aspectes. Dual, pel que fa als espais; amb una clara confrontació entre el món rural, centrat a Vistabella i les comarques de l’interior castellonenc i la societat urbana de la València de la meitat del XIX. Dual, pel que fa al temps; amb dos escenaris temporals separats per vora de trenta anys: la guerra de Cabrera (1833/1840) i la mesura i establiment del vèrtex geològic de Penyagolosa (1864). Dual, també, per la confrontació sociològica entre Donís (masover del Mas de l’Alberta/ Vistabella) i Jaume (estudiant de teologia de l'arquebisbat de València). Dual, finalment, pel joc que l’autor estableix entre la ficció i la realitat amb una subtilesa tal que al lector se li farà difícil establir-ne la separació.

En la primera part un fons d’episodis històrics, accions de la lluita armada entre carlistes i cristins, ben documentats sobre els seus escenaris reals (Vistabella, Benassal, Llucena, València o el setge de Madrid) serviran de fons a les vides dels protagonistes imaginats (Donís, Jaume, Valdesca, etc.). La guerra, autèntica protagonista, mourà dissimuladament els fils de la trama alterant la vida tota de les persones que la pateixen i d’aquelles que en trauen profit. Ella establirà valors i contravalors, amors i odis, fidelitats i traïcions. Fins i tot, després d’acabada, encara continuarà marcant la vida de les persones i, trenta anys més tard, tornarà a llançar-los el passat a sobre.

A la segona part, el fons real serà un dels episodis més desconeguts de la nostra història: els treballs de triangulació geodèsica per enllaçar la xarxa topogràfica peninsular amb les Illes. En concret, es tracta dels treballs de mesura i establiment del vèrtex de Penyagolosa. Seguint la mateixa tècnica narrativa de la primera part, l’autor enllaçarà les dues històries mitjançant un bucle insospitat.

Passejant pels camins del segle XIX, ens resultarà fàcil ensopegar amb personatges històrics com Cabrera, El Serrador, el Compte d’Almodover o alguns dels conspiradors de València. Així mateix, podrem ser testimonis dels treballs del comandant Barraquer per establir la primera xarxa geodèsica per la nostra terra.

AVUI, desembre de 2003



Aventures carlines
Joan Andrés Sorribes, La Creu de Cabrera. Premi Enric Valor 2003 Edicions BROMERA. Alzira, 2003.
El premi Enric Valor de no­vel·la, un dels més ben do­tats de la literatura catala­na, ha vingut a reparar, de manera indirecta, la indife­rència amb què transità l’anterior -i magnífica- novel·la de Joan Andrés Sorribes: Noverint Universi Una obra esplèndida que, com tantes altres, acabà immerescudament diluïda enmig de la voràgine de tanta novetat en bona part insubstancial, un fet al qual, malauradament, ens anem re­signant sense oferir gaire resistència.
La creu de Cabrera completa -si més no de moment- el cicle de novel·les històriques que Andrés Sorribes encetà amb La forja de Lessera (dedicada al món dels ibers) i del qual Noverint Universi (centrada en el món medieval) fou la segona i més destacada fita. Un cicle que comparteix territori -les comar­ques interiors del nord del País Va­lencià- i que recrea tres moments puntuals del passat que no guarden, entre ells, altra relació que l'espacial. Tres moments -el món dels ibers, el sistema feudal rural i la peripècia bèl·lica carlista- que no figuren entre els més trescats pels novel·listes amb tendència a ambientar les seues tra­mes en el passat. Un punt, doncs, a favor d’Andrés Sorribes.
EL TIGRE DEL MAESTRAT
Com és fàcil deduir, l'obra que clou la sèrie transcorre amb el rerefons de les guerres carlines, algunes de les fites més senyeres de les quals succeïren en l'entorn de Morella. Allí fou on es forjà la llegenda del Tigre del Maes­trat, el general carlí Ramon Cabrera que presta el nom a la novel·la. Però, contra el que se'n podria deduir, i com és ja habitual en Sorribes, el protagonisme de l'obra no recau en les esquenes de personatges rescatats o inventats a partir de la lletra gran de la història. Ben al contrari, l'autor alimenta la trama a partir de perso­natges provinents de les classes bai­xes, una posició que li permet copsar qui hi ha al darrere de les grans pa­raules amb què, sovint, s'escriu la crònica del passat. Una versió que, normalment, té poc de grandesa i molt de patiments inútils i d'injustí­cies; poc de gestes èpiques i molt de petites heroïcitats anònimes. Potser per això, Sorribes té tendència a la coralitat (absoluta en Noverint Univer­si), al protagonisme compartit entre diferents personatges: un capellà que fuig d'un passat tèrbol, un masover arrossegat per la inèrcia de la guerra i una viuda que haurà de pagar el preu de la solitud i la rebel·lia són els tres fils mestres amb què Sorribes trena l'argument d'una obra que s'a­proxima en certs moments a la novel·la d'aventures però que mai no deixa d'interessar-se per l’àmbit de les emocions. Una lectura amena que confirma Joan Andrés Sorribes com un bon crea­dor de personatges i com un escriptor del qual es poden esperar aportacions més que notables.
Vicent Usó 

Cap comentari: