UNA VISIÓ DE LA GUERRA ANTIHERÒICA

“La creu de Cabrera” s’estructura com una novel·la “dual” en tots els seus aspectes. Dual, pel que fa als espais; amb una clara confrontació entre el món rural, centrat a Vistabella i les comarques de l’interior castellonenc i la societat urbana de la València de la meitat del XIX. Dual, pel que fa al temps; amb dos escenaris temporals separats per vora de trenta anys: la guerra de Cabrera (1833/1840) i la mesura i establiment del vèrtex geològic de Penyagolosa (1864). Dual, també, per la confrontació sociològica entre Donís (masover del Mas de l’Alberta/ Vistabella) i Jaume (estudiant de teologia de l'arquebisbat de València). Dual, finalment, pel joc que l’autor estableix entre la ficció i la realitat amb una subtilesa tal que al lector se li farà difícil establir-ne la separació.

En la primera part un fons d’episodis històrics, accions de la lluita armada entre carlistes i cristins, ben documentats sobre els seus escenaris reals (Vistabella, Benassal, Llucena, València o el setge de Madrid) serviran de fons a les vides dels protagonistes imaginats (Donís, Jaume, Valdesca, etc.). La guerra, autèntica protagonista, mourà dissimuladament els fils de la trama alterant la vida tota de les persones que la pateixen i d’aquelles que en trauen profit. Ella establirà valors i contravalors, amors i odis, fidelitats i traïcions. Fins i tot, després d’acabada, encara continuarà marcant la vida de les persones i, trenta anys més tard, tornarà a llançar-los el passat a sobre.

A la segona part, el fons real serà un dels episodis més desconeguts de la nostra història: els treballs de triangulació geodèsica per enllaçar la xarxa topogràfica peninsular amb les Illes. En concret, es tracta dels treballs de mesura i establiment del vèrtex de Penyagolosa. Seguint la mateixa tècnica narrativa de la primera part, l’autor enllaçarà les dues històries mitjançant un bucle insospitat.

Passejant pels camins del segle XIX, ens resultarà fàcil ensopegar amb personatges històrics com Cabrera, El Serrador, el Compte d’Almodover o alguns dels conspiradors de València. Així mateix, podrem ser testimonis dels treballs del comandant Barraquer per establir la primera xarxa geodèsica per la nostra terra.

Levante. E.M.V. octubre de 2003. Les aventures de dos amics de fortuna en plena guerra carlista.




Les aventures de dos amics de fortuna en plena guerra carlista

Joan Andrés Sorribes
La creu de Cabrera
Premi Enric Valor de Novella 2002  Bromera, Alzira, 2003

La novel·la històrica que tants au­tors ha donat al nostre país, és sens dubte un gènere de difícil conreu. I no parlem de la investi­gació i recerca necessària per a evitar les habituals anacronies que alimenten la fam dels lectors que s'hi recreen. Parlem, més prompte, del que significa introduir el lector en una època diferent de la qual, probablement, li man­quen bona cosa de paràmetres que li faciliten la seua interpreta­ció. Des del nostre punt de vista, situar aquest lector resulta una de les tasques més complexes per a l'escriptor que tracta de viatjar al passat. La solució que abunda en els best-sellers americans és realit­zar una simple guia on l’escriptor apareix com a tal, és a dir, indivi­du del segle XX que descriu una època passada i que, a pesar d'a­magar-la seua condició davall d'un narrador omniscient no estalvia al lector cap detall que li ajude a con­tinuar la lectura sense dubtar. Una altra escola prefereix endinsar-se directament en aquest passat (ha­bitualment utilitzant un narrador personatge) amb la qual cosa les pistes per al lector són, si se'ns permet l'expressió, més literàries; estan, en la nostra opinió, més im­bricades en la trama, amb la qual cosa u no acaba mai d'allunyar-se de les línies que llig.
A La creu de Cabrera aquest joc entre literatura i passat està resolt d'una manera realment envejable. Si alguna cosa hem de destacar d'entre moltes de  les que ens han creat una impressió positiva, és sens dubte, aquest anar i vindre del narrador entre la seua matei­xa paraula, la dels personatges i la de la història. Almenys, llevat d'alguns clucar d'ulls quasi inevi­tables —referència als duels a València, per exemple—, aquell que s'acoste a aquesta excel·lent novel·la no tindrà l'estúpida sen­sació de trobar-se en una mena de viatge al s. XIX més pròpia d'un parc temàtic que d'una narració literària.
Sorribes narra en aquest llibre la història d'un masover castello­nenc i un sacerdot cristià les vides dels quals s'entrecreuen per l'at­zar. Com a marc, incomparable, la primera guerra carlista observa­da des de diversos punts de vista. El de l'església, amb la sempiter­na por a l'avanç de la renovació i la conseqüent pèrdua de prerro­gatives, narrada des de dins grà­cies al personatge de Jaume Co­rell qui és capaç de comprendre finalment quines són les cartes que juga la clerecia. El dels exèr­cits carlistes i cristins, dirigits per generals àvids de fama i poder, en molts casos amb personalitats su­perbes i megalòmanes. També queda reflectit, potser en major mesura, el punt de vista del poble pla al qual la guerra, en realitat, com la major part d'esdeveni­ments al seu voltant, li cau da­munt com una llosa davall de la qual no se sap mai si és millor mo­rir de fam o d'una bala enemiga.
Els personatges, molt ben di­buixats gràcies a un fràgil equili­bri entre l'estereotip i el realis­me, encarnen a la perfecció la seua condició de models de tota una classe social. Sorribes s'aju­da de nombroses marques dia­lectals que, si bé en alguns casos resulten un tant forçades, en al­guns altres ens situen en un territori molt determinat. I és que aquests personatges també són, òbviament, la representació del seu estament social encara que troben temps, entre batalla i ba­talla, per a lliurar-se a les seues disquisicions personals i retro­bar-se amb un perfil psicològic suficientment apuntalat com per discórrer amb naturalitat per les seues peripècies.
Per acabar d'adobar aquesta xarxa ben teixida que és una bona novel·la, destacar el seu ritme trepidant, molt proper a la novel·la d'aventures, que condueix el lec­tor d'un capítol a un altre amb un interès creixent per la trajectòria vital dels protagonistes. El final, a pesar de pecar un poc de previsi­ble, no s'accelera el més mínim i permet gaudir, a través d'algunes pàgines més de regal, del futur (que en la novel·la passa a ser pre­sent) del poble que ha patit la guerra i la postguerra.
En resum, una novel·la densa d'esdeveniments, ben escrita, rica de recursos i que defuig de­liberadament els tics més nega­tius del gènere. Un entreteni­ment digne de figurar a les nos­tres llibreries. 
Xavier Mínguez