UNA VISIÓ DE LA GUERRA ANTIHERÒICA

“La creu de Cabrera” s’estructura com una novel·la “dual” en tots els seus aspectes. Dual, pel que fa als espais; amb una clara confrontació entre el món rural, centrat a Vistabella i les comarques de l’interior castellonenc i la societat urbana de la València de la meitat del XIX. Dual, pel que fa al temps; amb dos escenaris temporals separats per vora de trenta anys: la guerra de Cabrera (1833/1840) i la mesura i establiment del vèrtex geològic de Penyagolosa (1864). Dual, també, per la confrontació sociològica entre Donís (masover del Mas de l’Alberta/ Vistabella) i Jaume (estudiant de teologia de l'arquebisbat de València). Dual, finalment, pel joc que l’autor estableix entre la ficció i la realitat amb una subtilesa tal que al lector se li farà difícil establir-ne la separació.

En la primera part un fons d’episodis històrics, accions de la lluita armada entre carlistes i cristins, ben documentats sobre els seus escenaris reals (Vistabella, Benassal, Llucena, València o el setge de Madrid) serviran de fons a les vides dels protagonistes imaginats (Donís, Jaume, Valdesca, etc.). La guerra, autèntica protagonista, mourà dissimuladament els fils de la trama alterant la vida tota de les persones que la pateixen i d’aquelles que en trauen profit. Ella establirà valors i contravalors, amors i odis, fidelitats i traïcions. Fins i tot, després d’acabada, encara continuarà marcant la vida de les persones i, trenta anys més tard, tornarà a llançar-los el passat a sobre.

A la segona part, el fons real serà un dels episodis més desconeguts de la nostra història: els treballs de triangulació geodèsica per enllaçar la xarxa topogràfica peninsular amb les Illes. En concret, es tracta dels treballs de mesura i establiment del vèrtex de Penyagolosa. Seguint la mateixa tècnica narrativa de la primera part, l’autor enllaçarà les dues històries mitjançant un bucle insospitat.

Passejant pels camins del segle XIX, ens resultarà fàcil ensopegar amb personatges històrics com Cabrera, El Serrador, el Compte d’Almodover o alguns dels conspiradors de València. Així mateix, podrem ser testimonis dels treballs del comandant Barraquer per establir la primera xarxa geodèsica per la nostra terra.

L'ILLA.Revista de lletres. Tardor, 2003


I LA HISTÒRIA ES FEU CARN

JOAN ANDRÉS SORRIBES (Castelló de la Plana, 1947) és llicenciat en geografia i història. Anteriorment havia publicat, amb una acollida excel·lent de la crítica, les novel·les La forja de Lessera i Noverint Universi. L’escenari històric de La creu de Cabrera, Premi Enric Valor de Novel.la, és la guerra carlista, un conflicte en el qual lluiten valors i contravalors, amors i odis, fidelitats i traïcions.

“La creu de Cabrera” és una obra es­crita per Joan Andrés Sorribes amb els cinc sentits i amb un potent i exqui­sit ofici literari, i el títol que tanca el cicle de les seues novel·les etnohistò­riques, és a dir, aquelles en què la his­tòria és explicada a través de personat­ges que encarnen la veu del poble pla. L’autor ha sabut triar un altre dels mo­ments cabdals per al nostre poble com fou la primera guerra carlista o Guerra de Cabrera (1833-1840).
La trama avança mitjançant múlti­ples línies paral·leles. L’obra està dividida en dues parts. La primera, des del 1833 fins al 1837, l' escenari de fons de la qual és la guerra entre carlistes i isa­belins; i la segona, el 1864, en què el marc de l'acció és el pic de Penyagolo­sa i el motiu cl traçat del primer mapa topogràfic modern. Sense cap lligam aparent que ho justifique, hi ha la creu —d'aquí el títol de l’obra— que serveix per a unir-les i justificar-les d'una ma­nera emotiva i precisa.
Es produeix una altra doble via en la trama argumental: la dels pro­tagonistes, en què l'autor estableix un contrast entre dues faccions ideològi­ques, entre religiosos i laics, entre mi­litars i civils, entre rics i pobres o entre cl jove, planer i valent general Cabrera i els nobles, prudents i vanitosos lloc­tinents carlistes. Els protagonistes, Do­nis de l'.Alberta i Jaume Corell, són els exemples més paradigmàtics d'aques­ta dualitat.
L'aventura de Donis i Jaume, com a columna vertebral de l’estructura profunda del llibre, barreja el context històric d'uns personatges ben reals i coneguts, però que aquí figuren com una mena de secundaris de luxe, vo­luntàriament postergats per Joan An­drés, com són, per exemple, Cabre­ra mateix o el Serrador. Tots aquests formen part d'un teixit històric que es debat entre la vida i la mort, i sols a través de la veu, fictícia i molt ben treballada, dels dos personatges prin­cipals sabem una de les versions pos­sibles, no escrites mai pels vençuts, d'aquella guerra.
Una novel·la excel·lent, doncs, que confirma definitivament la tra­jectòria literària de Joan Andrés Sor­ribes. I ho fa a través d'un compro­mís, d'una banda, amb tots aquells que passem per la història i no som si­nó els que patim els estralls i els efec­tes de les vanaglòries i dels despotis­mes d'una classe dirigent que sols sap vetllar pels seus interessos; i, de l'altra, amb la geografia pròpia, com una me­na d'invitació al viatge tant per la nostra intrahistòria com per a la co­neixença de nosaltres mateixos.     
Manel Garcia Grau

Cap comentari: