UNA VISIÓ DE LA GUERRA ANTIHERÒICA

“La creu de Cabrera” s’estructura com una novel·la “dual” en tots els seus aspectes. Dual, pel que fa als espais; amb una clara confrontació entre el món rural, centrat a Vistabella i les comarques de l’interior castellonenc i la societat urbana de la València de la meitat del XIX. Dual, pel que fa al temps; amb dos escenaris temporals separats per vora de trenta anys: la guerra de Cabrera (1833/1840) i la mesura i establiment del vèrtex geològic de Penyagolosa (1864). Dual, també, per la confrontació sociològica entre Donís (masover del Mas de l’Alberta/ Vistabella) i Jaume (estudiant de teologia de l'arquebisbat de València). Dual, finalment, pel joc que l’autor estableix entre la ficció i la realitat amb una subtilesa tal que al lector se li farà difícil establir-ne la separació.

En la primera part un fons d’episodis històrics, accions de la lluita armada entre carlistes i cristins, ben documentats sobre els seus escenaris reals (Vistabella, Benassal, Llucena, València o el setge de Madrid) serviran de fons a les vides dels protagonistes imaginats (Donís, Jaume, Valdesca, etc.). La guerra, autèntica protagonista, mourà dissimuladament els fils de la trama alterant la vida tota de les persones que la pateixen i d’aquelles que en trauen profit. Ella establirà valors i contravalors, amors i odis, fidelitats i traïcions. Fins i tot, després d’acabada, encara continuarà marcant la vida de les persones i, trenta anys més tard, tornarà a llançar-los el passat a sobre.

A la segona part, el fons real serà un dels episodis més desconeguts de la nostra història: els treballs de triangulació geodèsica per enllaçar la xarxa topogràfica peninsular amb les Illes. En concret, es tracta dels treballs de mesura i establiment del vèrtex de Penyagolosa. Seguint la mateixa tècnica narrativa de la primera part, l’autor enllaçarà les dues històries mitjançant un bucle insospitat.

Passejant pels camins del segle XIX, ens resultarà fàcil ensopegar amb personatges històrics com Cabrera, El Serrador, el Compte d’Almodover o alguns dels conspiradors de València. Així mateix, podrem ser testimonis dels treballs del comandant Barraquer per establir la primera xarxa geodèsica per la nostra terra.

ENTREVISTA A "CUADERNOS". MEDITERRÀNEO, octubre 2003


Cuadernos “El Periódico Mediterráneo” 26 octubre 2003

Vicent Usó entrevista a Joan Andrés

Joan Andrés Sorribes (Castelló de la Plana, 1947) va irrompre al món literari valencià, de la mà del premi Ulisses, amb una novel·la esplèndida, “Noverint Universi”. Ara es consolida amb l’obtenció d’un dels premis més prestigiosos de les lletres catalanes al País Valencià, l’Enric Valor que va guanyar fa uns mesos amb “La Creu de Cabrera” (Bromera)
En aquesta tercera novel·la seua progressa una mica més en el decurs de la història i se’n va a les guerres carlines, què l’ha atret d’aquest període?:
Aquesta tercera novel·la tanca la trilogia que vaig encetar amb “LA FORJA DE LESSERA”, ambientada al món dels ibers i les guerres Púniques; va continuar amb la segona “NOVERINT UNIVERSI”, que tracta de retratar totes les pors i les incerteses del segle XIV a la comarca dels Ports. El motiu de la tria ha estat, com a les altres dues, fruit d’una decisió personal; són èpoques de la nostra vida com a poble que restaven òrfenes d’un tractament literari. Això, i l’afany d’explicar-me, primerament a mi i, de camí als lectors, uns fets històrics que mai ningú no m’havia explicat de manera satisfactòria.
Malgrat la referència del títol a Cabrera, els protagonistes continuen sent gent d’aquella que passa per la història sense destacar, anònima en podríem dir. Quin significat té, aquesta presa seua de posició?
Sols en llegir la dedicatòria amb que s’enceta “LA CREU DE CABRERA”, ja resulta fàcil deduir que l’autèntic protagonista d’aquesta narració no és cap de les persones, reals o imaginades, que hi apareixen. L’autèntica protagonista és la guerra que, directa o indirectament manipula al seu gust les vides i les il·lusions de tota la resta dels personatges. Pel que fa a Cabrera, a la resta del generals carlistes o isabelins, als jerarques de l’església o de la noblesa valenciana, molts d’ells protagonistes reals, sóc de la opinió que la història ja els ha proporcionat massa glòria, prou que ha vestit les seues raons personals amb l’oripell de les més altes intencions. No em fan gràcia els líders; són falsos, poc escrupulosos. En nom dels seus interessos, empenten la gent normal a odis irracionals. Per tot açò, jo, que també em considere una persona normal, els condemne a ser secundaris de luxe amb la missió de ressaltar el protagonisme de la gent més senzilla.
Sense defugir l’àmbit de les emocions, aquesta novel·la té un component major d’aventura…
La novel·la d’aventures és un gènere molt ample i, com tots els altres molt difícil de qualificar. La realitat és que moltes altres novel·les podrien ser d’aventures; les històriques, moltes de les biogràfiques, les de viatges. Jo valore molt aquesta modalitat narrativa, molta gent ha iniciat la seua relació amb la literatura amb aquesta mena de llibres; jo mateix vaig enganxar-me a llegir de la mà de Verne o Salgari, en un temps i un ambient que no convidava a llegir. Pel que fa a la meua obra, considere que la que més s’apropa a aquesta definició és “LA FORJA DE LESSERA”. “LA CREU DE CABRERA” estaria més en la línia etnohistòrica que dominava “NOVERINT UNIVERSI”. Per a mi, el que passa sols és una excusa per treballar amb les conseqüències dels fets, amb les sensacions que provoquen o els sentiments que desfermen els personatges o als propis lectors.
La novel·la històrica comporta un temps de documentació inevitable. El vius com un premi o com un càstig?
De cap manera ho considere un càstig. Jo em trobe molt còmode quan investigue qualsevol tema històric; no debades és aquesta la meua especialitat. De fet, faig aquest treball moltes vegades per superar els períodes neutres, d’incerteses o dubtes, que té l’escriptor quan se li resisteix una determinada escena o se li revolta algun dels personatges. Tampoc no és un premi, perquè no és el resultat de la investigació el final que busque; sols és un pas necessari per encetar el procés creatiu, que és el que realment em dona la satisfacció. M’agrada també sortir per tal localitzar escenaris, sempre em trobe més a gust treballant amb escenaris reals. De vegades, un lloc que has vist mil vegades, el veus un dia amb mirada literària i trobes que ha estat creat per emmarcar un fet concret. És com si l’hagueren fet, des del primer moment, per tu i t’estigués esperant per què l’explotares literàriament.
Amb “La creu…” ha guanyat l’Enric Valor; quina valoració en fa d’aquesta experiència?
Efectivament, l’ENRIC VALOR, és el premi de narrativa millor dotat de tot el País Valencià. Però, per sobre de tot això, que no és poc, està el fet de lligar el teu  nom amb el del gran mestre de Castalla; açò m’ha impressionat molt. Jo he tingut sort en açò dels premis literaris, però no perd de vista que els premis són, en moltes ocasions, una qüestió d’oportunitat; ser al lloc just i al moment adequat. Dit açò, també vull dir que, quan te donen un premi, més encara si és de la importància d’aquest o de l’ULISSES, refermes el teu camí. D’alguna manera t’estan dient que ets capaç de fer el que fas i que, a més, ho fas bé. El més important d’un premi literari és saber que un grup d’experts han trobat la teua novel·la, no sols bona, sinó millor que qualsevol de les altres trenta o quaranta que s’han presentat; has superat una primera selecció, un test de qualitat exterior a tu mateix o al que et fan aquells que t’estimen. Desprès està la incidència que té en les vendes el fet d’haver estat premiat; la gent s’ho pren com una mena de garantia i l’editor afina molt més a l’hora de promocionar. Resumint, guanyes el respecte de la gent, però has de seguir treballant en altra cosa per poder continuar escrivint, la qual cosa, si bé ho mires, et dona plena llibertat per escriure allò que en cada moment et demane el cos.
Subscriure's a: Missatges (Atom)